“El peix que se’m menja la cama [a queixalades]” o de com el cos d’un infant és fragmentat per la malaltia.
 

L’exposició en un món d’exposicions és la norma. En un món on l’aparença prima per sobre de l’ésser, l’excepció és la mirada introvertida, innocent, imaginativa d’un infant. Un món on la fragilitat i la il·lusió no tenen cabuda. Representem la paradoxa d’una doble exposició per re-mostrar-nos. Com si d’un aparador d’un gran centre comercial es tractés.
Ens agradaria que aquest aparador no fos un aparador més, una notícia més, un tweet més, un anunci més, un més, un més, un més. Ens agradaria que us paréssiu una estona davant d’aquest aparador i que compréssiu la seva història i que la guardéssiu al millor lloc, a un petit racó de la vostra memòria.

​

Un espectacle en què el moviment, la dansa, el text i la música ens transporten a un món de fantasia. El peix que se’m menja la cama és la història despullada d’un infant que, de manera desordenada i sense pretensions, juga amb la realitat a través de la seva imaginació desbordada. En un món d’aparadors i filtres, sembla que el més real i innocent és el més estrany.